El període que s’inicia l’any 2011 requerirà un capítol destacat en la futura història social de la llengua catalana. Es defineix per una alta concentració de poder, al govern de l’Estat i en bona part de les autonomies catalanòfones de l’Estat espanyol, gens procliu a la normalització lingüística del català. En un context polític hostil, la llengua catalana malda per no perdre de vista l’horitzó de normalitat.
Des de l’any 2003, l’Observatori de la Llengua ens ha llegat, amb periodicitat canviant, uns textos que, amb el temps, han aconseguit incardinar-se en l’agenda sociopolítica domèstica. Només tornar de les vacances estivals hem tingut l’oportunitat de presentar l’Informe sobre la situació de la llengua catalana corresponent a l’any 2013 i les conclusions no conviden precisament a l’optimisme i haurien d’encendre els llums d’alerta de totes aquelles persones i institucions compromeses amb la viabilitat comunicativa de la llengua catalana en el seu ecosistema històric.
Dels diferents apartats que avalua l’informe (demolingüístic, jurídic, ensenyament, comunicació i àmbits publicoprivats) el que s’ocupa de l’estatus jurídic de la llengua (amb una atenció especial al món de l’ensenyament) ha estat el més destacat. Efectivament, l’any 2013 l’activitat legislativa vinculada a qüestions lingüístiques assoleix unes dimensions importants i la dinàmica que ha pres estableix una involució normativa espectacular. No ens ha d’estranyar, doncs, que l’informe hi centri la seva atenció d’una manera preferent, ja que l’aplicació del nou catàleg normatiu pot arribar a tenir conseqüències nefastes en la vitalitat i l’ús de la llengua a mitjà termini. Ara no és el moment d’oferir el detall d’una intervenció legislativa entossudida a laminar la posició de la llengua catalana en els àmbits institucionals on, a poc a poc, ha anat guanyant terreny. Si de cas, destacarem que les noves directrius identifiquen un parell d’àmbits d’intervenció estratègics. Un seria l’ensenyament, on de la mà d’uns models pretesament multilingües es barra el pas a un tractament preferent de la llengua pròpia. Un tractament, tot sigui dit de passada, absolutament necessari perquè la llengua catalana surti de l’estatus de minorització al qual s’ha vist abocada a causa d’una història politicosocial adversa. L’altre seria el dels mitjans de comunicació, un espai de difusió de la llengua cabdal en una societat del segle xxi. En aquest sentit, l’apagada mediàtica que ha patit la llengua catalana al País Valencià ha estat una de les pitjors notícies que ens ha deparat l’any 2013.
Mentrestant, la llengua catalana va fent el seu camí. A 2013 no s’ha fet una actualització de les dades sobre l’evolució sociolingüística en l’àmbit de la demolingüística. S’ha deixat per a l’any vinent. I l’anàlisi hauria de ser especialment rellevant ja que el 2014 han aparegut unes primeres estimacions de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2013 a Catalunya. I, en el marc d’una sèrie demoscòpica diferent, també s’han proporcionat les primeres dades del Cens de 2011. Aquestes darreres dades, en els moments actuals ja ens permeten obtenir informacions sobre l’evolució de les habilitats competencials en les quatre autonomies catalanòfones de l’Estat.
Quant a l’anàlisi de diversos indicadors sociolingüístics que ens han proporcionat diferents treballs apareguts el 2013, destacarem algunes consideracions sobre l’estat de la transmissió lingüística intergeneracional de la llengua catalana. Tal com s’ha anat dient en informes anteriors, a partir de l’onada d’enquestes EUL efectuades entre els anys 2003 i 2004 tenim una primera diagnosi de la globalitat de la comunitat lingüística. Deu anys enrere, doncs, s’havien detectat tres dinàmiques diferenciades: territoris amb avenços apreciables en la transmissió intergeneracional (Andorra, Catalunya i les Illes Balears), territoris amb la transmissió estancada (País Valencià i la Franja) i, finalment, territoris on la transmissió s’havia trencat dècades enrere. Del conjunt de regions apuntades, només dues en van actualitzar les dades el 2008, Catalunya i les Illes Balears. D’aquesta manera s’ha pogut observar un comportament diferent en cada territori: mentre que l’anàlisi longitudinal mostra que a Catalunya la transmissió avança de manera sostinguda, en canvi a les Illes la tendència positiva es pot haver començat a afeblir. D’altra banda, a tots dos territoris els al·loglots familiars adopten d’una manera preferent la llengua castellana mentre que els guanys que experimenta la llengua catalana arriben de la mà de persones d’origen castellanoparlant. Caldrà estar atents a l’evolució d’un indicador estructural tan important.
Encara fent atenció a la transmissió lingüística, el 2013 ens proporciona notícia més elaborada sobre l’estat genèric d’estancament amb què era definida segons les dades de l’enquesta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de 2004. Ens arriba de la mà d’una anàlisi territorialitzada que en detecta diferències substancials. Així, d’una banda, es contraposen zones amb dinàmiques clarament divergents: una de creixement, al voltant de 7 punts percentuals, i una altra de trencament de la transmissió, amb dades al voltant de 4 punts percentuals negatius. Totes dues acullen dimensions demogràfiques similars, al voltant del 40% de la població cadascuna. Ara bé, mentre que la primera acull (de manera discontínua) la població resident en pobles i ciutats petites preferentment, l’altra compta amb les quatre ciutats més poblades del País Valencià, on trobem percentatges importants de catalanoparlants que no transmeten la llengua als seus fills (17% a Elx, 20% a València, 21% a Castelló i 38% a Alacant). El 20% de població restant es troba en àrees que mostren una dinàmica lleugerament positiva. Sense dades actualitzades, queda clar, doncs, que la pugna entre dos capteniments tan oposats com els descrits serà determinant en l’evolució futura de la llengua al País Valencià.
Malgrat tot, la llengua catalana va fent camí. En uns territoris indefectiblement cap a una retracció difícilment reversible (Catalunya del Nord i Alguer). En uns altres, voldríem pensar que cap a l’assoliment de l’anhelada normalitat lingüística. Un camí lent en el millor dels casos, i tortuós en una part substancial de l’àmbit lingüístic. Una de les fortaleses del català és que presenta una demografia important, que la consolida com una llengua mitjana situada entre les cent primeres llengües del món segons el nombre de parlants. També és destacable l’increment sostingut del nombre de persones que declaren conèixer-la; un coneixement, això sí, força desequilibrat segons les habilitats ―entendre, parlar, llegir i escriure― i segons els territoris. Aquest coneixement no es tradueix sempre en un ús habitual, però es manté bastant estable en el col·lectiu de parlants nadius. Quant a les febleses, destaca la dificultat d’atreure coneixedors cap a un ús efectiu de la llengua, un dèficit que n’entorpeix l’adopció entre el col·lectiu de nouvinguts i dificulta l’objectiu de fer del català la llengua de cohesió social.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Coordinador de l’Informe (amb Natxo Sorolla) (http://www.demolinguistica.cat/arxiu/web/informe/informe2013.pdf)
Director de la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans (http://cruscat.iec.cat/)
