Font: IEC
Francesc Vallverdú, poeta, traductor, sociolingüista i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va morir el 12 de juny de 2014 als setanta-vuit anys. L’IEC li va retre homenatge el 29 de setembre amb una jornada en què van participar diferents membres de la Secció Filològica, que van repassar les aportacions de Vallverdú en els camps de la poesia, la traducció i la sociolingüística. Joandomènec Ros i M. Teresa Cabré, president de l’IEC i presidenta de la Secció Filològica, respectivament, van ser els encarregats d’obrir l’acte, que va cloure Carme Vilaginés, esposa de Vallverdú.
«Polifacètic, compromès, generós i sempre disponible.» Així el va definir M. Teresa Cabré en la presentació de l’acte. I compromís i generositat són algunes de les paraules que més es van escoltar en els parlaments que anaven recordant la figura de Vallverdú. «Es mereix tots els homenatges que se li vulguin dedicar, per la seva qualitat humana i per totes les seves aportacions, a la sociolingüística i a la Secció Filològica de l’Institut», va dir Joan Martí i Castell, organitzador de la jornada. A més del seu treball com a poeta, traductor i sociolingüista, també es va reconèixer el paper destacat que va tenir Vallverdú en la normalització del català en els mitjans de comunicació.
Francesc Vallverdú era llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona. Membre fundador i president del Grup Català de Sociolingüística, va ser un dels introductors de la metodologia de la sociolingüística aplicada al català. En aquest àmbit, destaquen obres com L’escriptor català i el problema de la llengua; Dues llengües, dues funcions?; El fet lingüístic com a fet social i L’ús del català: un futur controvertit. Va ser assessor lingüístic del Gran Larousse català, membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, director de l’Enciclopèdia de la llengua catalana i director del Consell de Redacció de la revista Treballs de Sociolingüística. El 1986 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat; i el 1990, amb el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya per l’article «L’alarmisme, un recurs contraproduent», publicat al diari El País l’1 de març de 1990.
Com a poeta, va publicar llibres com ara Com llances; Somni, insomni; Retorn a Bílbilis; Leviatan i altres poemes o Encalçar el vent; com a traductor, va traslladar al català obres clau de la literatura universal: va traduir obres de Moravia, Pavese, Calvino i Boccaccio. El 1988 va guanyar el prestigiós premi Ente Nazionale Giovanni Boccaccio per la traducció del Decameró.